MONTJUÏC
Presentació del reportatge
L'objectiu d'aquest projecte és observar l'estat dels drets humans al barri de Montjuïc, de Girona, mitjançant un seguit d'entrevistes i enquestes fetes en espais públics i privats del barri a finals del 2021 i principis del 2022. Encara que la majoria de persones enquestades afirmen que en aquest barri no s'hi vulnera cap dels drets humans, hem detectat que els més vulnerats són el dret a una vida digna i el dret a l'habitatge: falta de serveis on la gent podria treballar i preus elevats en el lloguer i la compra de cases. Nosaltres volem afegir que el dret a la seguretat també és vulnerat al barri, ja que les persones no se senten segures als seus propis carrers i cases. A continuació podeu veure el vídeo amb el resum del més destacat del reportatge:
Transcripció de la veu en off del reportatge:
Ens trobem al barri de Montjuïc, a la ciutat de Girona, situat a la muntanya que porta el mateix nom, al costat del Barri Vell de la ciutat. Considerat un dels barris més benestants de Girona, Montjuïc va ser concebut com una urbanització d’habitatges unifamiliars als anys setanta, després que un empresari, Fernando Vilallonga, comprés les terres. Però, com era el barri abans? Què va succeir entre els anys quaranta i setanta a la muntanya de Montjuïc de Girona?
Segles abans, a l'edat mitjana, Montjuïc va ser utilitzat per construir-hi el cementiri jueu, i al segle XVII s’hi va alçar un bastió per defensar la ciutat, però no va ser fins als anys cinquanta del segle passat que hi va començar a viure gent.
Durant la postguerra, milers de migrats de tot l'Estat van anar a provar sort a la ciutat de Girona. Eren famílies humils, que venien la seva força de treball a canvi de quatre misèries. Quan arribaven, s’instal·laven a Montjuïc, construint amb les seves mans els seus habitatges. Hi van viure durant tres dècades, en unes condicions pèssimes i sense ser reconeguts per les autoritats del moment, però van fer d’aquella muntanya casa seva.
Hem tingut el plaer de poder comptar amb el testimoni de Ramón Llorente, advocat, antic Defensor de la Ciutadania de Girona i una de les moltes persones que van viure aquesta part oblidada de la ciutat.
“Hi vam arribar a viure 2.000 persones, no hi havia aigua, no hi havia llum, no hi havia camí; per rentar la roba, la meva mare es llevava a les 5 del matí, rentava la roba i tornava a pujar amb la roba molla. Els pares, els nens i els joves baixàvem a una font a buscar aigua.”
“Vam viure a dos llocs: primer, dins el castell; hi ha unes arcades que s’aprofitaven per fer-hi un habitatge. Entrant al castell pel parc, vivia a la primera volta, que ara està menjada per la terra. Va costar 1.500 pessetes. Posteriorment, vaig viure als afores del castell.”
“S’ignorava que allà hi vivien persones, però s’utilitzava la seva força de treball.”
A finals dels anys seixanta, es van portar a subhasta els terrenys de Montjuïc. L’únic comprador va ser Fernando Vilallonga, un empresari que va veure la necessitat de construir-hi una zona urbanitzada per encabir-hi molta més població. Però aquesta oportunitat no es va oferir a la gent que ja vivia allà, sinó que a totes aquestes persones se les va expropiar a la força per poder construir el barri que coneixem ara.
“La meva família va estar allà des del 1957 fins al desembre del 1969, ja s’havia iniciat el procés de fer fora la penya. Van haver de buscar un pis de protecció social, però pagant. Ningú se’n va anar amb un pis regalat. La gent va anar al Pont Major, Montilivi, Vila-roja, Germans Sàbat, Santa Eugènia…”
La gent va ser expropiada de casa seva, no se’ls va donar l'oportunitat de comprar una part de la terra i quedar-se allà, simplement eren persones que treballaven a Girona, però ningú va fer res per ajudar els seus conciutadans gironins. S’ignorava el tipus de vida de la gent que hi vivia.
El desembre de l’any passat va fer cinquanta anys que va desaparèixer l’última barraca, i des del 2005 l'associació Amics del Castell de Montjuïc, la gent que havia viscut en aquelles barraques, queden per rememorar vells temps, vivències i recordar quins són els principis i valors que van aprendre convivint allà.
Tot i que encara queden restes d’algunes de les barraques (alguna teula, calç, pintura enganxada al castell), no hi ha cap recorregut que deixi constància del patrimoni històric i cultural d’aquesta zona de la ciutat. Semblen restes perdudes amb el temps, pedres sense sentit o pintura desfeta per la pluja, i si no coneixes la història és difícil trobar aquestes meravelles.
Els antics habitants de Montjuïc demanen que es faci un recorregut per deixar constància de la història que s'hi va viure, introduir diferents marcadors informatius on s’expliqui la història del que va ser el barri, perquè encara que haguem d’avançar cap al futur, mai hem d’oblidar el passat.
El barraquisme a Montjuïc
Fa cinquanta anys que va acabar el barraquisme al barri de Montjuïc, una època plena de vulneracions dels drets humans.
Som conscients de la realitat que es viu als barris de Girona? Aquest projecte, en col·laboració amb la Facultat de Lletres, el Departament de Comunicació Cultural de la UdG i el suport de l'Ajuntament de Girona, té com a objectiu donar veu a totes aquelles persones que veuen vulnerats els seus drets a la ciutat de Girona. A través d'enquestes, entrevistes i converses amb veïns del barri, hem creat un itinerari que deixa constància del passat, el present i el futur d'aquesta zona de la ciutat.
Montjuïc neix com un barri de barraques. El barraquisme al castell de Montjuïc va donar l'oportunitat i el dret a un habitatge a moltes famílies que, als anys quaranta, arribaven del sud de l'Estat buscant una vida millor en els anys de postguerra. Les famílies es van establir allà durant més de trenta anys, creant el que seria la primera comunitat a la zona de Montjuïc, però als anys setanta el pla d'urbanització va plantejar una nova concepció del barri, fet que va provocar la fi del barraquisme a Montjuïc.
El desembre de l'any passat va fer cinquanta anys que va caure l'última barraca al barri de Montjuïc. És per això que el nostre reportatge s'ha volgut centrar en el que va passar aquells anys de postguerra en aquesta zona de Girona, per posar de manifest la gravetat d'una situació on es van vulnerar els drets humans de tantes persones.
En els següents apartats, us presentem el passat i el present d'aquest barri amb tanta història. Per fer-ho, hem comptat amb l'ajuda de diferents persones, com Àlex Ceballos i Imma Forrada, dues persones molt actives en la comunitat del barri. També ens ha prestat ajuda i col·laboració Ramón Llorente, gran activista pels drets humans a la ciutat, antic Defensor de la Ciutadania i testimoni clau dels fets que es van viure a les barraques del castell de Montjuïc.
Castell de Montjuïc de Girona, des de la casa que hi ha a l'interior. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)
Antecedents
Antigament, la muntanya de Montjuïc estava deshabitada i només hi havia el castell defensiu i el cementiri jueu de la ciutat. El castell, també conegut com el bastió, es va construir durant l'època moderna (segles XVII i XVIII) per donar seguretat als accessos al pla de Girona des del nord. Es va construir per ordre de Felip IV l’any 1653, conjuntament amb quatre torres de defensa: Sant Joan, Sant Daniel, Sant Narcís i Sant Lluís. Va ser de gran utilitat durant la Guerra del Francès, fins que finalment va ser abandonat l'11 de juny del 1811.
El cementiri jueu, d'època medieval, és el que dona nom al barri: Montjuïc significa "mont jueu". Com que els jueus no podien ser enterrats als cementiris cristians, les autoritats de la Girona medieval van habilitar un indret especial, allunyat de la ciutat però proper a les muralles, per als enterraments jueus. Aquest es va conservar intacte fins que als anys seixanta del segle XX es va destruir.
Retrat d'un grup de nens residents a les barraques del castell de Montjuïc amb una bandera on es llegeix: "Rebeldes"". Al fons, el castell de Montjuïc. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).
Barraques de Montjuïc. Girona. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
Als anys trenta, l'Ajuntament de Girona va planificar la primera urbanització de la muntanya, amb una escola (encara operativa) i una ciutat jardí per a la classe obrera. Amb els ajuntaments franquistes, el projecte va quedar abandonat, i l'espai va quedar declarat com a "zona verda" l'any 1955. El consistori gironí no va poder obtenir la cessió dels terrenys del castell, ja que eren de propietat militar, com tampoc va poder evitar que el 1966 Fernando Vilallonga comprés els terrenys del castell i preparés la urbanització definitiva.
Entre els anys 1967 i 1970 es va començar a construir una urbanització de xalets per a la classe mitjana alta que, finalment, han acabat cobrint tota la muntanya de Montjuïc. Per dur a terme el projecte, es va expulsar les gairebé tres mil persones migrades que s'havien instal·lat en barraques al castell, i que havien arribat de la resta de paratges de la península Ibèrica a finals dels anys cinquanta.
En aquest reportatge us explicarem què va succeir dins els murs del castell gironí entre els anys quaranta i setanta, i us parlarem de totes aquelles persones que, tot i no ser considerades com a tals per les autoritats, van ser els primers veïns del barri de Montjuïc.
Castell de Montjuïc de Girona. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt – Joan Sabater Brunet).
Barraques de Montjuïc. Girona. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
Barraques de Montjuïc. Girona. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
Postguerra i migració
A principis dels anys quaranta i en els posteriors anys de postguerra, es va viure una allau de migracions a diferents regions de la península Ibèrica. Moltes famílies que pertanyien a zones menys industrialitzades, com Andalusia i Extremadura, van haver d'emigrar per poder trobar feina, i una de les ciutats que van rebre aquest procés d'immigració va ser Girona. Aquesta ciutat necessitava molta mà d'obra, però no comptava amb les infraestructures suficients per donar habitatges en condicions a totes les persones que van anar arribant.
Això va provocar que moltes famílies s'anessin instal·lant al voltant de les muralles del castell, construint, amb les seves pròpies mans i amb els escassos recursos que tenien, les barraques que van formar els primers habitatges del barri. Els primers habitants a instal·lar-se a la muntanya ho van fer a principis dels anys quaranta; als anys cinquanta ja hi havia 317 persones censades i més de dues mil el 1966, moment en què l'Estat va subhastar els terrenys.
Les autoritats de l'època no van saber gestionar aquesta crisi humanitària: tot i que necessitaven mà d'obra, van respondre donant l'esquena a aquella realitat social. Així i tot, a mesura que més famílies s'instal·laven als voltants de les muralles, l'Ajuntament i els governs van intentar limitar el creixement i l'edificació de barraques en espais públics. Per exemple, van impedir el traspàs de barraques d'una família a una altra i van prohibir construir nous habitatges.
A més a més, les autoritats van imposar noves restriccions per evitar l'arribada massiva d'emigrants cap a Catalunya. Per exemple, la policia aturava la gent a Barcelona per preguntar-los pel motiu del viatge; si no era per visitar un familiar o per una oferta confirmada de feina, aquests eren retornats al seu lloc de procedència.
Durant aquells anys, les persones no tenien els serveis indispensables com són l'aigua, la llum, el gas o el telèfon. Com ens va explicar Ramón Llorente, antic resident del barri original de Montjuïc, havien de pujar l'aigua des d'altres barris i per anar a treballar o a buscar qualsevol altre servei (queviures, metge, safareig, etc.) havien de baixar i pujar els camins escarpats de la muntanya. Però, tot i les penúries, Montjuïc es va convertir en un veritable poble, organitzant festes, equips de futbol i, amb el temps, establint alguna botiga de queviures i alguns bars; els mateixos veïns van arreglar la pujada fins al castell. A més a més, l'escola se situava just al límit inferior de la muntanya i suposava una connexió entre la ciutat i els nens del barri.
El 1963, al costat de la torre de Sant Joan, prop de l'escola, l'Ajuntament hi va col·locar una font i, un any més tard, va instal·lar un telèfon públic a un dels establiments del barri. El 1965 es van instal·lar diverses fonts i safareigs a la plaça del castell, on van inaugurar, en poc temps, la instal·lació d'aigua. Però, tres mesos després d'aquesta inauguració, quan es van posar a la venda els terrenys, l'Ajuntament va renunciar a la propietat i va donar totes les facilitats a un comprador privat, sense comptar amb els veïns, que feia vint-i-cinc anys que hi estaven establerts.
Barraquisme a la muntanya de Montjuïc. Barraques adossades al mur i a l'interior del castell de Montjuïc. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
Barraquisme i expropiació
Les terres que havien servit de llar a totes aquelles famílies (castell i voltants) eren de propietat pública, concretament del Ramo de Guerra. L'any 1961 es va sol·licitar des del Ministerio de Hacienda la cessió gratuïta dels terrenys a l'Ajuntament de Girona a causa de la necessitat d'habitatges que hi havia. Això va quedar escrit en acta en el Manual d'Acords del Ple de l'Ajuntament del 3 de febrer d'aquell any, però en cap moment es va parlar dels habitatges que ja hi havia al castell o de les persones que hi vivien. En canvi, el 1963 en una altra sessió es va escriure:
"El Señor Alcalde, Don Pedro Ordis, da cuenta del viaje a Madrid acompañando al señor Teniente Alcalde Ponente de Asistencia Social, Don Alberto Casellas, cuya finalidad primordial fue el asunto viviendas para clases modestas, ya que el interés de todos es el derribo de barracas y alojar cómodamente a todos los vecinos de esta población.”
Era evident la necessitat d'oferta d'habitatges, de la mateixa manera que eren conscients de l'existència dels habitants d'aquella zona, però l'any 1965 l'Ajuntament va rebutjar la compra per més de tres milions de pessetes (3.670.000 ptes.) de la muntanya de Montjuïc. Nou mesos més tard, el 24 d'abril del 1966, l'exèrcit va treure a subhasta aquest patrimoni, i casualment l'únic postor va ser el senyor Ferran Vilallonga, que el va adquirir per cinc milions de pessetes (5.250.000 ptes.). Ramón Llorente explica al seu llibre Montjuïc: La història d'un poble (Llorente, 2007) que si cada una de les famílies que vivien a les barraques (unes 315) hi haguessin invertit 16.666 pessetes, haurien pogut comprar la zona i haver sigut promotors dels seus propis habitatges; no obstant, els poderosos no els van donar cap opció.
El 1967 es va oficialitzar la compra dels terrenys per part d'aquest empresari i va començar un procés d'expropiació que va durar fins al 24 de desembre del 1971, quan va caure l'última barraca del castell. El senyor Vilallonga va veure la necessitat de crear una urbanització de xalets de luxe per a aquelles "classes modestes" que l'Ajuntament havia mencionat anys enrere. Què va passar amb totes aquelles famílies que havien construït amb molt d'esforç les seves vides i habitatges? En cap moment es va comptar amb els veïns de Montjuïc i els van obligar a l'èxode, prioritzant els interessos privats per sobre del bé comú.
No va ser la millor solució per respondre a la problemàtica de l'habitatge, i es va empitjorar la integració d'aquestes persones a la vida social de la ciutat. Per solucionar-ho, es van promocionar habitatges en llocs allunyats del centre, com ara Vila-roja, Sant Daniel, Germans Sàbat, el Pont Major, etc., llocs que perpetuaven l'exclusió d'aquestes persones de la vida de la ciutat. Segons Ramón Llorente, l'Ajuntament va perdre una oportunitat, ja que anys més tard es va procedir de manera més correcta al nucli de les Pedreres, zona habitada també per famílies emigrades a les quals se'ls va oferir l'oportunitat de comprar parcel·les per construir-hi nous habitatges i crear així una nova urbanització per acollir molts més ciutadans.
Barraquisme a la muntanya de Montjuïc. Barraques adossades al mur i a l'interior del castell de Montjuïc. Font: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
Vulneració de drets humans
Revisant la història d'aquest barri, hem pogut comprovar que en aquella època es van vulnerar una gran quantitat de drets humans a tots aquells habitants que van venir buscant millors oportunitats. S'ha de dir que en aquell context històric, època de postguerra i franquisme, la llibertat no estava a l'ordre del dia, però la situació que es va viure a la muntanya de Montjuïc va evidenciar la falta de drets que la població treballadora patia.
Per començar, la llibertat de moviment de persones tenia moltes limitacions i tot depenia de les necessitats dels governs. La situació, tot i canviar el context, no s'allunya gaire de la que viuen avui dia milers de persones que venen de diferents parts del món a la recerca d'una vida millor. Els governs, de la mateixa manera que ho fan ara, no practicaven el dret de lliure circulació i establiment de les persones de la mateixa manera per a tothom.
Tampoc es va vetllar per les necessitats dels ciutadans. Durant més de trenta anys els governs van girar la cara a una realitat social i una problemàtica humanitària que no es trobava gaire lluny de les seves ciutats. Es va negar la necessitat real d'un habitatge digne o dels serveis mínims als quals totes aquelles persones tenien dret, tot i ser ciutadans i treballadors com qualsevol altre habitant de la ciutat.
Per altra banda, l'expropiació obligada que van viure tots els veïns de Montjuïc és una clara vulneració dels drets humans. Tota la transacció i venda dels terrenys es va fer a l'esquena dels habitants de la zona i no se'ls va donar cap mena de servei o ajuda legal per poder entendre o defensar la seva posició de vulnerabilitat. No van ser moments idonis per a reivindicacions socials o queixes legals, ja que la llibertat i la democràcia encara estaven silenciades.
Tot i viure aquesta època d'injustícies, els veïns de Montjuïc van continuar treballant i esforçant-se, però no van oblidar les seves arrels. Per això, cinquanta anys després que caigués l'última barraca del castell, es continuen reunint en una festa anual que els recorda els valors que van aprendre quan encara vivien junts en aquella comunitat que, amb somnis i esforç, van crear plegats.
Anàlisi del barri de Montjuïc en el present
Després de fer 67 enquestes a persones que viuen o treballen al barri de Montjuïc, hem extret les conclusions següents:
Més de la meitat de les persones enquestades són nascudes fora de la ciutat de Girona, ja sigui d'altres parts del país o del món. Això ens indica que l’índex de migració al barri és força alt.
La gran majoria estudien i/o treballen.
El 65% de les persones enquestades són propietàries d’un habitatge. Deixant de banda les 22 persones enquestades majors de 51 anys, 23 persones de les 44 enquestades d’entre 12 i 50 anys també viuen en un habitatge de propietat.
La majoria no pertany a cap associació.
Més del 80% de les persones enquestades saben què és l’associació de veïns del barri de Montjuïc, però només el 27% hi participen.
El 69% de les persones enquestades fan vida al barri.
El 78% de les persones enquestades no coneixen cap entitat que lluiti pels drets humans al barri de Montjuïc o a la ciutat de Girona.
La majoria de persones enquestades d’entre 12 i 30 anys no coneixen la figura del Defensor de la Ciutadania de Girona; en canvi, gairebé la meitat de les persones enquestades d’entre 31 i 100 anys sí que la coneixen o n’han sentit a parlar.
Els problemes del barri es poden englobar en:
Està brut i descuidat
Hi ha delinqüència i falta de seguretat
Falten llocs d'oci per al jovent
Falten serveis → biblioteca, estanc, caixers automàtics, bars…
Els canvis detectats abans i després de la pandèmia són:
Més brut i més descuidat, sobretot el castell
Més cases buides
Preus més alts
Més robatoris i, consegüentment, augment de la inseguretat
Els drets humans que s’han vist vulnerats són:
Discriminació per gènere, ètnia i a la gent gran (s'inclou racisme)
Incivisme
Els col·lectius que tenen més dificultats al barri són el jovent, perquè no té llocs d’oci; la gent gran, ja que les voreres en mal estat els dificulten el pas, i la gent sense feina, perquè el preu del lloguer i de compra és tan elevat que, si no tens feina, difícilment pots viure al barri.
Per acabar, les peticions que més hem rebut són:
Que es facin més serveis: estancs, bars, botigues de queviures, carnisseries, caixers automàtics…
Que sigui un barri més accessible per a persones amb capacitats diverses, també per agafar el bus.
Que s’incrementi la cohesió i cooperació entre veïns per fer més xarxa veïnal.
Que l’Ajuntament s’impliqui més pel que fa a la deixadesa i brutícia del barri.
Entrevistes
Entrevista a Àlex Ceballos
President de l'associació de veïns de Montjuïc
President de l'associació de veïns de Montjuïc
Transcripció de l'entrevista
Quants socis hi ha a l’associació de veïns de Montjuïc?
Aproximadament cinc-cents, entre quatre-cents noranta i cinc-cents, però són socis que representen famílies. És a dir, la quota d’un soci és la quota d’una família.
Quina antiguitat té aquesta associació?
Uns disset anys, més o menys.
Participen en alguna associació de tota la ciutat? Quina?
Sí. Entre les associacions d’aquí, Sant Daniel i de la Pujada de la Barrufa, col·laborem; i també estem a Quatre Rius, que són les associacions que organitzen les festes de Girona, però més que res col·laborem al nivell mencionat.
Fan assemblees quan han de decidir algun tipus de càrrec o alguna cosa important?
Sí. Fem una assemblea anual on es decideixen temes com la modificació dels estatuts, la modificació de les quotes, o coses que la junta sola no pot decidir.
Ja suposem que les 500 persones no participen en aquesta assemblea però, quina és la mitjana d'assistència?
Unes trenta o quaranta persones. Tampoc hi ha molta aglomeració de gent, i el local tampoc ho permetria. Durant la pandèmia ho vam fer per l’aplicació Zoom, i sí que s’hi va unir més gent, però estem al voltant de les trenta o quaranta persones.
Quin és l’acte més important que organitza el barri amb l’associació?
Com a acte, podríem dir que és la festa major, que es fa a tota l’esplanada que tenim aquí davant; s’hi munten carpes, es munta conjunt, es posa un bar, hi ha jocs per a la mainada, i aquest és l’esdeveniment més important del barri.
I ara, centrant-nos més en la situació actual del barri, quins problemes greus creu que té Montjuïc?
Al barri de Montjuïc, el veïnat en general es queixa de la seguretat. Hi ha molts robatoris, és un disseminat on fàcilment poden entrar els lladres per qualsevol lloc, no hi ha acumulació de gent molt important... Per tant, és fàcil que els lladres puguin arribar a les cases.
I des d’abans de la pandèmia, i ara després de la pandèmia, creu que hi ha hagut algun tipus de canvi o s’han vist coses diferents, alguna cosa ha canviat o segueix tot igual?
No... Segueix tot més o menys igual. Durant la pandèmia, com que no es podia sortir, es muntaven bastants botellots, però amb el temps, quan han anat obrint els locals, s’ha anat disgregant tot això. L’únic canvi important ha sigut aquest.
L’associació de veïns té algun tipus de relació estable amb l’ajuntament?
Sí. Tenim contacte amb la regidora del barri, que viu aquí a Montjuïc; ens hi reunim una vegada al mes o cada dos mesos, depenent dels temes a tractar. Nosaltres depenem del centre cívic del Pont Major, i també ens reunim amb la seva directora. És a dir, que totes les accions que fem i totes les activitats es fan amb el suport de l’Ajuntament.
Hi ha alguna altra associació, que no estigui vinculada amb l’Ajuntament, amb la qual també tinguin relació?
Tenim unes catorze associacions aquí a Montjuïc, més o menys, i cadascú fa una mica la seva guerra. Hi ha el Health Nepal, que és una gent que es dedica a promoure temes del Nepal; n’hi ha una també pel Senegal; després també tenim una associació de Coral, de Capoeira... És a dir, tenim diverses associacions i, quan necessiten un local, nosaltres els el deixem. Vull dir que l’associació està per donar un servei al barri i pel que els veïns necessitin.
En aquest barri hi ha algun tipus d’entitat que treballi pels drets humans?
No, que jo en tingui coneixement, no; així, que es digui drets humans, no. Les associacions que t'he comentat abans col·laboren amb temes puntuals d’algun país africà, però pel que fa als drets humans, no, tot i que es podria considerar drets humans, també.
Han organitzat mai un acte, o han fet difusió o inclús una denúncia en cas que hi hagi hagut alguna vulneració dels drets humans aquí al barri de Montjuïc?
No, que jo en tingui coneixement, no. No sé si en les juntes anteriors hi ha hagut algun tema d’aquests, però que jo sàpiga, no.
I creu que es vulnera algun dels drets humans al barri de Montjuïc?
Montjuïc és un barri molt tranquil, i les franges d’edat estan molt equiparades. No hi ha barris on ressalti una raça concreta o una pobresa concreta, és tot bastant homogeni. Llavors, no tinc coneixement d’això.
Tenint en compte que és un barri dormitori, quins col·lectius creu que poden patir? Gent gran, gent amb capacitats diverses...
Aquí és difícil que hi hagi això, una mica perquè, com et deia, és un barri bastant dormitori, les franges d’edat són molt homogènies i només hi ha quatre o cinc comerços. La gent ve a fer la seva vida a casa i la seva vida la fa a Girona o a Barcelona o allà on sigui, però vull dir que aquí no hi ha activitats com per dir que s’està segregant la gent gran o s’està segregant el jovent. No tinc coneixement que puguin passar coses d’aquestes.
L’associació coneix la figura del Síndic de Greuges de Girona?
Sí.
I hi tenen relació?
No, no especialment. Tenim un contacte amb la regidora i tots els temes passen per un únic canal.
Abans li hem preguntat si en algun cas s’havien vulnerat els drets humans i si s’havia denunciat; ens ha dit que no, així que entenem que no hi ha hagut mai cap denúncia o...
Que jo en tingui coneixement, no.
Ja per acabar, abans dèiem que molta gent es queixa que hi ha molts robatoris, i això ens indica que aquí s’està vulnerant el dret a la seguretat. Partint d’aquí, entre d’altres, quines actuacions urgents creu que s’haurien de fer en aquest barri, de cara a millorar la situació de vulneració dels drets humans?
La seguretat és un tema, però per evitar la vulneració dels drets humans la base és la cultura. Si hi ha cultura, tot això s’anirà igualant tot sol; així doncs, perquè hi hagi cultura, necessitem que l’Ajuntament impulsi cursos i xerrades, que munti una biblioteca, no hi ha cap biblioteca aquí, som tres mil cinc-cents habitants i no hi ha cap biblioteca, hem d’anar a Girona, que no passa res, però si la tinguéssim aquí, la tindríem més a prop. Llavors, aquestes xerrades que es poden fer des de l’Ajuntament referent a tots els temes de drets humans, i tot aquest àmbit per donar suport a la cultura i que hi hagi menys desigualtats, doncs serien benvinguts.
Entrevista a Imma Forrada
Directora de l'escola de Montjuïc
Directora de l'escola de Montjuïc
Transcripció de l'entrevista
Quants alumnes té l’escola?
Actualment, 219 alumnes.
I quants professors?
Vint-i-dos professors en plantilla.
Quins col·lectius de diferent origen acull l’escola?
L'alumnat que tenim de nacionalitats estrangeres és majoritàriament del Marroc, Hondures i Romania, tot i que tenim alumnes d'altres nacionalitats.
Es considera una escola inclusiva?
Més enllà de tot el desplegament que fa el Departament d'Ensenyament, a l'escola tenim un projecte educatiu que porta la inclusió per sobre de tot, a nivell d'aprenentatge, a nivell d'oportunitats, a nivell de tracte emocional, etc. La inclusió és un tema que tenim molt incorporat en el nostre treball i pel que fa a la gestió a la nostra escola amb els alumnes i famílies.
Fan algun tipus d’acció o col·laboren per una escola inclusiva?
Concretament, per aquest tema, no.
L’escola té relació amb el barri? Quina?
Sí. Intentem estar molt oberts al barri i que l'entorn més físic de l'escola sigui un espai d'aprenentatge. Sortim molt sovint a fer activitats que ens proporcionen des de l'Ajuntament o a través de recursos que aquest ofereix. Des de Consell Comarcal i altres entitats, aprofitem al màxim fer visites a museus, exposicions i activitats pedagògiques, com també a comerços. Al tercer trimestre tota l'escola treballem en un projecte que en diem Viure a Girona i que durant tot aquest període cada curs treballa un àmbit de la ciutat amb la finalitat, precisament, de conèixer Girona i tots els seus recursos i serveis.
I amb les associacions del barri?
Sí. Precisament la gràcia del projecte Viure a Girona és la implicació. El primer fil són les famílies, les professions dels pares i les mares que ens poden fer ric el projecte, els diferents temes que podem abastar de la ciutat de Girona i després, òbviament, totes les entitats que necessitem. Si estem treballant els residus, ens hi posem en contacte; si treballem els serveis, anem a veure la policia. Aprofitem al màxim i demanem la col·laboració dels serveis de la ciutat.
Fan activitats escolars o extraescolars al barri?
Sí, l'AMPA té una oferta d'activitats extraescolars. La majoria es fan en horari de migdia i a la tarda se'n fan poques, ja que hi ha poca demanda. La mainada tendeix a anar a altres espais a fer aquestes activitats extraescolars, però hi ha una oferta variada i important d'extraescolars a la franja del migdia i a la tarda tenen activitats d'esport algun dia a la setmana. També em consta que al barri se'n fan més, però ja fora de l'espai de l'escola.
Hi ha alguna entitat que treballi pels drets humans al barri?
Vinculats a l'escola, treballem conjuntament amb serveis socials i l'equip d'assessorament psicopedagògic que té el departament d'ensenyament de l'Ajuntament. Amb tots aquests agents actuem conjuntament per detectar problemàtiques de forma coordinada, perquè els alumnes estiguin al màxim de coberts i protegits.
Creu que els alumnes o algun col·lectiu específic d’alumnes de l’escola pateix algun tipus de vulneració dels drets humans? Quin col·lectiu? Quin tipus de vulneració?
Vull pensar que no. Tots aquests serveis que tenim que s'ocupen de temes socials vetllen perquè garantim que els drets humans no siguin vulnerats i ningú estigui sense aquests mínims drets. Jo penso que els tenim coberts pel que fa a l'alumnat de l'escola i del barri.
I al barri, quins drets creu que es vulneren, en general? I a quins col·lectius afecta?
A l'escola de vegades vivim situacions familiars complexes en l'àmbit social. A nosaltres ens agradaria que tinguessin un desenvolupament i unes solucions més ràpides pel que fa al patiment que està generant a l'alumne. Els recursos hi són i de vegades malauradament no van prou de pressa o no són tan fàcils de gestionar, però en tot cas sí que veiem resposta des de les diferents entitats que vetllen per això.
Fan activitats dins l’escola de difusió o sensibilització en contra de la vulneració dels drets humans?
Treballem en un projecte sobre valors cívics en el qual cada mes treballem una dimensió d'aquest àmbit: personal, interpersonal i social. S'elabora a tota l'escola i cada mes s'enfoca en un tema concret. Al final del mes posem en comú en una assemblea el que hem après, sempre intentant buscar aquesta part de reflexió de com poder millorar tant a escala personal com interpersonal en les nostres relacions i com millorar la societat on vivim. És un projecte escolar que per nosaltres té molt de pes; fem feina diàriament, però, sistemàticament i de forma curricular, assignem una hora a la setmana per fer aquesta feina.
També hi dediquem dies sencers quan són dates assenyalades, com el Dia de la Pau o el Dia contra la Violència de Gènere. Ens parem i aprofitem per fer activitats que convidin a la reflexió, sempre d'una manera constructiva, perquè una de les parts importants de la nostra feina és que els alumnes puguin contribuir a millorar el món en tots els aspectes.
Han denunciat mai alguna vulneració d’algun dret individual o col·lectiu? On? Amb quin resultat?
Ens hem trobat amb casos on hem sigut nosaltres els que hem detectat coses que no funcionaven prou bé en l'àmbit familiar. A l'escola la mainada hi passa moltes hores i, per tant, és un lloc on es detecten problemàtiques que costarien molt de veure, però en l'entorn escolar les veiem i les detectem. Tenim els canals per poder avisar d'això perquè es pugui regular, revisar i tractar.
Entrevista a Maria Carme Minsitral Morillo
Directora de la llar d'infants Sant Ramon Nonat
Directora de la llar d'infants Sant Ramon Nonat
Transcripció de l'entrevista
Ens podria presentar l’escola?
A la llar d’infants hi ha 66 alumnes (31 d’1-2 anys i 17 de 2-3 anys) i l’equip educatiu consta de cinc educadores tutores, una educadora de suport i jo mateixa.
Quins col·lectius de diferent origen acull l’escola?
Quasi la totalitat dels alumnes i de les seves famílies de la llar són nascuts a Girona.
Es considera una escola inclusiva?
Estem a favor de la inclusió però actualment no tenim cap projecte al respecte.
Fan algun tipus d’acció o col·laboren per una escola inclusiva?
No.
L’escola té relació amb el barri? Quina?
No, tenint en compte que estem ubicats just en una zona poc poblada intermèdia entre el Barri Vell i la urbanització de Montjuïc, i per tant no tenim comerços o altres equipaments a prop, tret d’una escola pública situada al costat de la llar d’infants.
I amb les associacions del barri?
No.
Fan activitats escolars o extraescolars al barri?
No.
Hi ha alguna entitat que treballi pels drets humans al barri?
Ho desconec.
Creu que els alumnes o algun col·lectiu específic d’alumnes de l’escola pateix algun tipus de vulneració dels drets humans? Quin col·lectiu? Quin tipus de vulneració?
Jo crec que cap alumne de la llar pateix cap tipus de vulneració.
Al barri, quins drets creu que es vulneren, en general? I a quins col·lectius afecta?
Ho desconec.
Fan activitats dins l’escola de difusió o sensibilització en contra de la vulneració dels drets humans?
No.
Coneixen la figura del Síndic de Greuges de Girona?
Sí.
Han denunciat mai alguna vulneració d’algun dret individual o col·lectiu? On? Amb quin resultat?
No, mai.
A partir del dret a l’educació com a dret fonamental, quines mancances té la seva escola actualment? I quina actuació urgent seria necessària?
Tenint en compte la curta edat dels nens de la llar, 1 i 2 anys, i la tipologia de l’alumnat, no crec necessària cap actuació amb relació als drets humans.